El cullerenc Enrique García va patir la mateixa sort de milers de reEl cullerenc Enrique García va patir la mateixa sort de milers de republicans que, després de passar les penalitats del colp d’Estat de 1936 i la guerra posterior, varen acabar morint als camps nazis. Va ser un dels defensors de la democràcia i les llibertats que es varen enfrontar al feixisme i ho va pagar amb la seua vida.
Per les dades que es varen registrar al camp nazi de Mauthausen, sabem que Enrique Garcia era barber, que va nàixer en 1911 i que vivía a Cullera al barri del Raval, al carrer París. Pels moviments dels deportats a Mauthausen, també poder reconstruir el seu recorregut a partir de la guerra civil.
Va ser un trajecte dramàtic, ple de ferits, xiquets i xiquetes, gent major i multitud de persones que sabien que es jugaven la vida si eren capturades per les tropes de Franco. Entre les persones que varen creuar la frontera en febrer de 1939 estava Enrique García.
La República Francesa no es va comportar dignament amb els refugiats republicans. En lloc de buscar-los espais adequats per a refer la seua vida, va tancar a milers de persones, en ple hivern, en camps de refugiats en les platges franceses de la zona, en Argelès, en Saint-Cyprien o Barcarés, entre altres. Eren espais tancats, com si foren presons, de carácter insalubre, amb condicions higièniques lamentables i amb el menjar molt limitat. Allí va morir molta gent per les més diverses malalties.
Quan els republicans portaven mesos en els camps de refugiats, en setembre de 1939, Hitler va atacar Polònia i va començar la II Guerra Mundial. L’entrada de França en la guerra va canviar la situació dels refugiats republicans. Les tropes franceses varen reclutar miles de refugiats espanyols per a fer treballs auxiliars en els espais de frontera amb l’Alemanya nazi.
Al igual que molts republicans espanyols, Enrique Garcia es va allistar per fer treballs de suport a l’exèrcit francés. Varen ser destinats a construir fortificacions i trinxeres defensives en la Línia Maginot i especialment en la zona d’Alsàcia-Lorena. Va ser una etapa en la qual els republicans espanyols varen recuperar la llibertat i varen poder lluitar altra vegada contra el feixisme.
Però la sort del republicans espanyols es va tornar a complicar. En 1940 Alemanya va invadir França i les tropes de Hitler arribaren de seguida a París. En les zones de frontera, els nazis varen capturar a desenes de milers de soldats francesos i també als republicans espanyols que portaven l’uniforme francés de treballs de suport. Entre els republicans capturats estava Enrique García.
Al principi, els republicans espanyols anaren igual que els soldats francesos a camps de presoners de guerra. Allí el tracte era relativament respectuós, en funció dels convenis internacionals. Però va arribar un moment en el qual els alemanys varen voler decidir què feien amb els espanyols, perquè no els consideraven combatents francesos.
En setembre de 1940, el ministre d’Exteriors de l’Espanya franquista, Ramón Serrano Súñer, va viatjar a Berlín i es va entrevistar amb Hitler. Els historiadors coincideixen en que en eixa visita es va decidir la sort del republicans espanyols capturats pels nazis. A l’endemà de tornar Serrano Súñer a España, les autoritats alemanyes ordenaren que els republicans espanyols capturats deixaren els camps de presoners de guerra, on estaven amb els francesos. I es va decidir que foren enviats a camps d’extermini, especialment a Mauthausen, en Austria.
El camp de Mauthausen va ser un dels camps nazis més sinistres i estava configurat especialment per a exterminar enemics, adversaris polítics i també assassinaren allí jueus de diverses nacionalitats. Els tractes inhumans eren extrems, amb pallisses, tortures, execucions públiques o morts amb diversos sistemes de gas. Els deportats que podien treballar feien tasques duríssimes, amb una alimentació mínima, especialment a l’enorme cantera de Mauthausen, amb tot tipus de funcions de càrrega, transport i organització del material. Era una cantera molt valorada pels nazis, perquè aportava adoquins per als carrers de les principals ciutats d’Austria i Alemanya.
Sense quasi atenció mèdica, una gran part dels republicans espanyols va morir també per les més diverses malalties, en condicions extremes de desnutrició, per anar convertint-se en esquelets humans. Molts d’ells també varen ser assassinats en els primers dies després de la seua arribada. El historiadors calculen, a partir de les dades del registre del camp de Mauthausen, que allà arribaren uns 7.500 republicans espanyols i varen ser assassinats més de 5.000.
Després d’estar en 1940 en la presó alemanya de Moosburg, Enrique García va ser enviat en agost de 1941 a Mauthausen, en un tren amb vagons per a animals ple fins a dalt de presoners republicans. Sobre la seua mort, es va tardar molt en tindre informació. La seua família de Cullera va deixar de rebre notícies quan estava lliure en França en 1940 i ja no varen tornar a tindre informació d’ell.
Durante el franquisme no es va realitzar cap investigació sobre el que havia passat amb els republicans espanyols en els camps nazis. I en els primers anys de democràcia tampoc es produiren moltes investigacions històriques. Els supervivents espanyols dels camps nazis i els familiars de les víctimes varen constituir una associació, anomenada Amical Mauthausen, per a recordar la seua memoria. Varen començar a recopilar la informació dels registres dels diversos camps d’extermini.
En 2001 l’Ajuntament de Cullera va contactar amb l’Amical Mauthausen per a organitzar unes jornades en el nostre poble. I allí es va obtindre la informació desconeguda per a la seua familia que Enrique Garcia havia mort. Les dades conegudes aleshores indicaven que havia estat assassinat al poc d’arribar a Mauthausen, en 1941. Des de l’Ajuntament de Cullera es va comunicar a la familia la seua mort i es va acordar erigir un monument en la seua memoria en el cementeri de la ciutat.
Posteriorment, amb l’increment per l’interés per la memòria històrica, s’han realitzat més investigacions. I les noves dades indiquen que Enrique García va morir després. El Banc de la Memòria de la Generalitat de Catalunya, integrat per prestigiosos historiadors, ha recollit les dades de diversos camps nazis. I ha descobert, a partir dels registres d’entrada i eixida, que Enrique García va fer el següent recorregut amb diversos trasllats:
– Va arribar a Mauthausen (Austria) en agost de 1941
– Va ser traslladat al camp nazi de Dachau en Alemanya en novembre de 1942
– Va ser traslladat al camp nazi de Flossenburg en Alemanya en desembre de 1942.
– I finalment va ser traslladat al camp d’extermini d’Auschwitz en Polònia en desembre de 1943 i l’acta de defunció diu que va morir allí el 6 d’octubre de 1944.
Els trasllats eren freqüents entre els camps nazis, en funció de les necessitats dels treballs a realitzar. Les funcions dels barbers estaven ben valorades i permitien un tracte millor que altres treballs. Això pot explicar que Enrique Garcia pogués sobreviure uns quants anys sense ser assassinat. Al final les condicions en Auschwitz eren horriblement inhumanes i allà varen morir la major part dels presoners.
Seria important realitzar noves investigacions sobre la presencia d’Enrique Garcia en Auschwitz. Es tracta d’un camp en el que varen estar molts pocs espanyols i que es va destinar especialmente a l’extermini en cambres de gas de jueus d’Alemanya, Polònia, Hungria i altres països europeus.
La vida del cullerenc Enrique Garcia ha de ser recordada. Va defensar la democracia i la llibertat primer contra el franquisme, en defensa de la República. I després contra l’Alemanya nazi, en defensa de la democracia. La seua lluita li va costar molts patiments i finalment la mort. Però ens deixa el llegat de la seua historia, perquè no oblidem els crims de les dictadures i dels règims totalitaris. I perquè tinguem sempre presentes els valors de la democracia.