Elvira Mondragón Sorribes

Mestra, activista i escriptora

Filla de Ramón Mondragón Sorribes, jornaler, i d’Elvira Sorribes Gómez, tots dos d’Eslida, a la serra d’Espadà; era la menuda de cinc germans. Poc abans de la guerra, davant les dificultats laborals que hi havia al poble, la família es va establir a València i va obrir un ultramarins prop de la plaça de Sant Agustí. Elvira ja va nàixer al cap i casal, va fer els estudis bàsics en un col·legi de monges, el batxillerat en la Institución Cultural Domus, al barri del Sant Bult, i posteriorment Filosofia i Lletres a la Universitat de València, on es va llicenciar al febrer de 1966. Com a gran aficionada al cant, en aquesta etapa formà part com a solista de l’Orfeó Universitari. Pel gener de 1969 es va diplomar en Études Superieures Européennes al Centre Europeu Universitari de Nancy (França), i en 1975 va obtindre la Diplomatura en Lingüística Valenciana i la seua didàctica per l’ICE (Institut de Ciències de l’Educació) de la Universitat de València, amb Manuel Sanchis Guarner com a professor. A més, va completar la formació amb cursos de l’ICE, del Seminari de Pedagogia del Col·legi de Doctors i Llicenciats i de la Conselleria d’Educació, entitats de les quals va ser docent col·laboradora després per a la formació i reciclatge del professorat en aspectes diversos com l’ensenyament de la llengua, lectoescriptura, organització d’un parvulari, bilingüisme i immersió, etc.

Partint d’una primerenca concepció religiosa de la vida, que l’hauria poguda portar fins i tot a fer-se religiosa seguint l’exemple d’una germana, diversos desenganys amb l’Església nacionalcatòlica la van menar progressivament cap a la lluita antifranquista i l’obertura cap a postulats d’avantguarda. Participà en la presa del Col·legi de Doctors i Llicenciats (1968) i en l’organització de la primera vaga del professorat interí d’instituts del País Valencià, una vaga que va ser quasi general (1971). El compromís amb la renovació pedagògica l’inicià al Seminari de Pedagogia del Col·legi de Llicenciats de València, i formà part des dels principis del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular del País Valencià, també conegut per l’Escola de les Tècniques Freinet (1966) i de l’Associació per la Correspondència i la Impremta a l’Escola (ACIES, 1974-1977). Tot eren grups que treballaren per transformar i arribar a una escola democràtica, cooperativa, activa i moderna en valencià.

Un dels primers treballs com a docent de filosofia va ser al Colegio Juan Guillem Tatay de València (1965-1967). Posteriorment va passar com a professora de geografia i francés pel filial número 1 de l’Institut Lluís Vives (1967-1969) i per l’institut del Port de Sagunt com a docent de filosofia i francés (1969-1972), on va treballar amb l’escriptor, actor i dirigent polític Francesc Codonyer. Allà van intentar ensenyar llengua sense el permís de la direcció, i quan les contractacions del personal docent van passar a dependre del Govern Civil, diversos professors en van ser despatxats el 1972. Després d’aquesta expulsió, per poder guanyar-se la vida, el saguntí Manuel Girona li va proporcionar un treball en què promocionava col·leccions de cromos.

En el curs 1973-1974 va ser mestra a Tramuntana, la primera escola valenciana nascuda en 1968 al Vedat de Torrent sota el paraigua pedagògic de la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat. Era un projecte de caràcter privat que recollia la inquietud que hi havia al si del nacionalisme valencià per fundar una escola alternativa a la franquista: valenciana, democràtica, activa, creadora de consciència cívica i que serviria de model per a altres centres similars. En aquest sentit, i davant les dificultats per posar en marxa un projecte com aquest, un conjunt de personalitats vinculades al valencianisme polític hi donaren suport econòmic, com és el cas de Vicent Ventura, Joaquim Maldonado Almenar, Joan Fuster, la Fundació Huguet de Castelló, Adolf Pizcueta, Doro Balaguer i Enric Tàrrega. Altres, a més, hi matricularen els seus fills i filles. Es tractava d’un grup de professionals liberals, amb consciència nacional, un alt grau de compromís civicopolític (afiliats a partits clandestins, des de la democràcia cristiana a l’esquerra del PCE) i, alguns, practicants d’un cristianisme amb una forta base social. Per la necessitat de burlar les autoritats franquistes, el 1973 en van canviar el nom per Escola Mistral, i el 1982 passà al nom actual de La Masia (Museros).

Elvira Mondragón encara va treballar en el curs 1974-1975 de mestra de valencià en escoles municipals i privades de València, fins que al juliol de 1975 va aprovar les oposicions lliures al Cos de Professors d’EGB en l’especialitat de Filologia Espanyola i Francesa i fou destinada al Col·legi Públic Lluís Vives de Puçol com a mestra de primer cicle d’EGB, nivell en què va impartir valencià com a llengua al llarg de quatre cursos (1975-1979). Tot seguit es va traslladar al CP Llopis Marí de Cullera, on inicià l’ensenyament en valencià amb materials com El cuc Farruc, del qual és coautora (Diputació de València, 1985), La pista de les lletres, Beabà de passatemps, Missatges, Els sons i les lletres, Llibre del mestre i el quadern de treball de La guerra de los botones. A més, hi ensenyava castellà i anglés en els diversos cicles de l’EGB i fou cap del Departament de València entre 1983-1987. A Cullera estant, va conéixer Ximo Bosch, llaurador i membre destacat de la Unió i Llauradors de Ramaders del País Valencià, fundada en 1976. Van ser parella des d’aleshores i fins al moment del decés d’Elvira. Tots dos formaven part del cercle d’amistats personals de Joan Fuster: l’escriptor, en saber que a Cullera hi havia una mestra que ensenyava en valencià, va sentir el desig de conéixer-la i van travar una bona amistat. Amb motiu de la manifestació de repulsa contra l’atemptat amb bombes de l’extrema dreta contra l’assagista de Sueca al setembre de 1981, ella va llegir el manifest unitari de solidaritat per decisió expressa de l’escriptor.

Paral·lelament, participà en el moviment d’Escola Lliure i formà part de la Comissió Organitzadora de les Escoles d’Estiu del País Valencià del 1975 al 2001, de les quals fou membre de la Comissió Organitzadora entre els anys 1977-1979 i membre del Seminari de Normalització Lingüística (1981-1984). Als anys 80 s’incorporà a la Coordinadora d’Escoles de Valencià de la Ribera i al Col·lectiu d’Ensenyants de la Ribera (CODERI), on va continuar treballant per una escola pública en valencià i de qualitat. Els Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià (MRP) van tindre un paper determinant en la democratització dels centres educatius en els darrers anys del franquisme i primeries de la democràcia, i posteriorment van tractar d’introduir canvis en les metodologies de l’ensenyament i en la formació del professorat per tal de millorar la qualitat educativa. Els MRP, basats en la transmissió de les idees de Rosa Sensat, Ferrer i Guàrdia, Giner de los Ríos, l’Escola Moderna, l’Escola Lliure, etc., busquen dotar l’alumnat de les eines i els coneixements necessaris per a transformar la societat i construir un món més just.

Com a mestra compromesa amb la justícia, amb la seua terra i els trets identitaris, és una de les persones precursores de l’escola en valencià i de la defensa de la llengua. Per això, va estar molt implicada en l’activitat sindical de l’ensenyament públic en els anys de la Transició i va ser cofundadora del sindicat d’ensenyants STEPV. Formà part del 1r i 2n Secretariat Nacional d’aquest sindicat, i va ser portaveu de l’assemblea de les comarques de València en el Comité de Vaga a Madrid en 1978, quan es va aconseguir la dedicació exclusiva per a tot el professorat. Com ha posat en relleu aquest sindicat, «Elvira era una dona destacada d’eixa generació que ens va obrir el pas i va forjar un sindicalisme que unia en un mateix projecte reivindicacions laborals, renovació educativa, recuperació nacional i compromís social». I afegeixen: «Han passat molts anys des d’aquell 1977, però les reflexions i les aportacions d’aquelles assemblees que descrivia Elvira en l’església de Sant Marcel·lí de València continuen formant part del nostre bagatge com a sindicat. Com està viva la seua força com quan, en nom del Secretariat “provisional”, es dirigia per fer la salutació inicial a les persones que un dia del mes d’abril de 1979 s’havien aplegat a Elx per a celebrar el I Congrés de la Federació de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, que agrupava l’STEA, l’STEC i el SATE», que fins aleshores eren d’àmbit provincial.

A Sueca, destinada des del 1990, va dirigir l’Escola de Persones Adultes i va encapçalar nombroses protestes per a dignificar la formació per a adults i reclamar una llei específica que finalment va ser aprovada. En l’any 2000 s’hi jubilà, però va continuar dedicant-se a ensenyar l’idioma a immigrants de manera totalment militant i va orientar el seu compromís cap a tasques de solidaritat amb la població nouvinguda, mediambientals i cíviques. Des del 2003 era membre de la Plataforma Xúquer Viu, entitat formada per una sèrie d’organitzacions polítiques, sindicals, ecologistes i ciutadanes de la comarca de la Ribera amb l’objectiu de demanar la revisió del Pla Hidrològic del Xúquer, l’assignació d’un cabal mínim ambiental per al curs baix del riu i la paralització cautelar de les obres del transvasament Xúquer-Vinalopó. Va canalitzar la seua lluita per la laïcitat en l’associació Cullera Laica, presentada en públic el 23 de març de 2007, de la qual fou cofundadora i membre de la junta directiva des dels inicis. A més, era sòcia de Ca Revolta, punt de trobada de gent solidària, crítica i participativa, i espai d’oci alternatiu i catalitzador d’iniciatives tant en l’àmbit artístic com del pensament, creat l’any 2000 al barri dels Velluters de València, un barri maltractat per la inèrcia d’unes intervencions públiques més preocupades per l’aprofitament econòmic dels recursos que no per les necessitats de les persones que l’habitaven, en plena era Barberá i Zaplana.

Com a enamorada del teatre i la recitació, s’hi havia format en diversos cursos especialitzats d’expressió corporal i dramatització dels CEMÉA (Centres d’Entrainement aux Méthodes d’Éducation Active) entre els anys 1970 i 1974, dins del Festival de Teatre d’Avinyó. Com a actriu interpretà entre 1973 i 1989 algunes peces de Bertold Brecht, García Lorca, Alfred Jarry i Dario Fo, a més de participar en la companyia El Rogle en el muntatge dels germans Sirera i Alfred Mayordomo Tres forasters de Madrid, adaptació del text d’Escalante (1973), al costat de Claudi Arenas, Marilena Casasnovas i Francesc Codonyer, entre altres. Va incorporar el teatre a l’escola, amb l’adaptació de contes populars com La llebre i el lleó o Marieta (1975) i d’obres com ara Els xiquets i la guerra de Brecht (1974, 1986) i el Tirant lo Blanc (1984).

A banda dels materials especialment escolars, va publicar esporàdicament en la revista de la Facultat de Geografia i Història anomenada Saitabi («La significación connotativa de diversos nombres de regiones españolas», 1964), en el Butlletí del Seminari de Pedagogia (1971) i en la revista Saó sobre «Classes en valencià: problemes didàctics i sociològics» (1981). A més, va escriure l’article titulat «1977» per al llibre 25 anys d’STES, en commemoració de l’aniversari del sindicat (2003).

El dissabte 1 de juny de 2019, a l’Auditori Municipal de Cullera, es va convocar un acte d’homenatge titulat «Elvira Mondragón: una vida, un riu de causes», organitzat per la Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera-CODERI, Escola Valenciana, Cullera Laica, STEPV-Intersindical Valenciana i Xúquer Viu, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Cullera. En l’acte es va projectar un documental sobre la seua vida de compromís, una lectura de poemes, parlaments, dramatitzacions i música, amb la participació de dos centenars de persones entre representants d’entitats socials, amics, exalumnes i admiradors de la seua obra.

Elvira Mondragón va patir un trastorn neurocognitiu (demència senil) en els darrers anys de vida. El seu soterrar laic fou el divendres 28 d’abril al tanatori de Cullera, acompanyada per familiars i amics, que hi feren parlaments i llegiren poemes d’Ibn Khafaja, Fuster, Estellés i un de Vicent Sendra que s’havia escrit expressament per a l’homenatge del 2019.[1]

Autoria: Òscar Pérez Silvestre

font: https://memoriavalencianista.cat/biografies/mondragon-sorribes-elvira