La Fundació Ferrer i Guàrdia ha publicat un Anuari fruit d’un treball de recollida d’informació que permet oferir una anàlisi reflexionada sobre els esdeveniments que durant el 2011 han incidit en la conformació de l’espai públic des d’una perspectiva laica i visualitzar avanços o retrocesssos en relació a la llibertat de l’individu pel que fa a les polítiques inspirades en els principis de la laïcitat, les conclusiones del qual reproduïm a continuació:
“Un dels propòsits que hem perseguit amb l’elaboració de l’Informe Anual de la Fundació Ferrer i Guàrdia és el de visualitzar en un format divulgatiu, el constant i ininterromput treball que des de la pròpia Fundació, ens impulsa a la promoció i defensa d’una societat democràtica, cohesionada i en convivència, formada per ciutadans i ciutadanes lliures. Per aquest objectiu, la diversitat d’opcions de consciència -com ens agrada definir a la pluralitat que defineix la societat actual- han de trobar, amb no poques dificultats, camins nous que permetin conviure en pau a aquest pluralitat de creences, orígens, etc. Quan pensem en quin tipus de situacions posen en risc aquesta voluntat de generar un espai públic compartit i convivencial, de seguida remetem als casos que avui suposen una tensió social per motius religiosos: la utilització de simbologia religiosa fort com l’ús del burca o el vel, la concessió de llicències per a nous centres de culte -especialment mesquites-, les reivindicacions sobre continguts educatius religiosos a
l’escola pública, la legislació sobre l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual o el divorci i, finalment, la transparència en el finançament públic de les confessions -especialment la catòlica-. Necessitat, quan no repte, és que la laïcitat es plantegi com un principi de tolerància i de respecte en aquest combat per i per a la convivència. Com afirma en aquest anuari Domingo Comas Arnau, s’imposa una clara i compartida definició de laïcitat que, al nostre entendre, s’articuli a partir de tres elements: 1) el respecte a la pluralitat de creences i ètiques -el 82% dels espanyols està a favor de la pluralitat religiosa-, 2) la separació entre Església i Estat -definida des de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia com laïcitat política- que donen suport al 79’2% dels espanyols i, finalment,
3) la renúncia a imposar als altres la pròpies normes morals -el 51% dels espanyols afirmen que l’Església catòlica posseeix un excessiu poder i el 80% que les normes morals són personals-. La societat espanyola ha viscut dos processos simultanis en l’última dècada de summa importància i que suposen al mateix temps un repte en els desafiaments a què s’haurà d’adaptar i buscar polítiques públiques d’acord amb aquesta realitat:
1) D’una banda, la creixent secularització de la societat que es produeix més de facto que per una desvinculació de l’adscripció religiosa d’abans. Si bé és cert que un 73% dels espanyols se situa afí a la religió catòlica, el seu comportament, actituds i preferències són inequívocament laiques -amb preferències oposades a les que defensa la jerarquia catòlica en temes com ara el matrimoni (un 66 % del total són matrimonis civils), la defensa de l’eutanàsia en qualsevol cas o en casos particulars (el 79% són favorables a aquest supòsit), el suport a la interrupció voluntària de l’embaràs en alguna circumstància (73’5% del total), etc.
2) D’altra banda, un pluralisme creixent en les opcions de consciència, fruit de la gran onada migratòria de finals del segle XX i principis del XXI -segons l’Observatori de la Fundació Pluralismo y Convivencia hi ha 5.320 centres de culte de religions minoritàries a Espanya a desembre de 2011 que suposen un 19% del total existent-. Aquest element es tradueix en la imprescindible gestió de l’espai públic des del respecte a la llei i les institucions democràtiques, fent-ho compatible amb la garantia de la llibertat de culte i de consciència. A la pràctica, aquest desig continua sent una assignatura pendent. La dificultat en assumir la pluralitat esdevé intolerància i conflicte quan s’intenta traduir aquesta diversitat en nous centres de culte, en la modificació de les relacions laborals, en la gestió dels cada vegada més massificats cementiris o en l’eliminació de capelles o espais per a un culte en espais o serveis públics- com hospitals o universitats-. Queda lluny aquest ideal que ens demostra que ser una societat plural i diversa és, en democràcia, assumir al seu si a aquesta diferència. Finalment, l’ús o prohibició de simbologia religiosa fort com un element de debat públic i de conflicte, demostra la importància que per als poders públics té l’exigència de romandre neutrals i garantir la necessària imparcialitat que reclama l’espai públic i, en especial, la escola. La transparència en matèria de finançament, especialment en època de crisi, és un altre punt que l’Informe proposa millorar en el futur. Les dificultats trobades per disposar d’informació relativa als recursos públics que percep la confessió majoritària del nostre país i l’existència d’uns acords concordataris d’inspiració preconstitucional, impedeixen la transparència exigible en una democràcia que es consideri exemplar. Als ja tractats i recurrents aspectes relatius al 0’7% de l’IRPF i les exempcions fiscals derivades de l’IBI impagat per part de propietats religioses, s’uneix la injusta aplicació de l’article 206 de la Llei Hipotecària en virtut del qual l’Església catòlica ha procedit a la immatriculació de nombrosos immobles, alguns d’ells amb un altíssim valor econòmic, històric i col·lectiu. L’Església catòlica ha considerat la família i l’escola com a agents bàsics en la socialització religiosa. Aquest element pot explicar, parcialment, perquè tots dos continuen sent un punt de conflicte agut. L’educació a l’escola derivada dels debats generats de forma parcial i intencionada, de l’assignatura d’educació per a la ciutadania. El mapa és complex, i l’educació roman com un aspecte sensible a les exigències de l’Església catòlica. El 67% dels joves espanyols van a l’escola pública, el 21% a l’escola privada religiosa i el 12% a la privada laica. El 67% dels alumnes van cursar l’assignatura de religió durant el 2011. La seva alternativa, l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, va ser escollida pel 33%, percentatge que ha augmentat lleugera però constantment des del 2001. En relació a l’escola pública i concertada el 71% dels concerts pertanyen a centres confessionals. Tot això configura un panorama on els contenciosos jurídics han fet presència en un nombre lleugerament superior al 2010, però on cal destacar una clara aposta de la jurisprudència per part de la aconfessionalitat i neutralitat del nostre sistema d’ensenyament. En relació a les noves formes de família, el matrimoni entre homosexuals o la llei del divorci, també suposen un punt de conflicte en el qual la tendència en relació al 2010 s’ha mantingut de forma constant.
La comprensió i el respecte que hauria de prevaler en la distància existent entre l’esfera pública i l’esfera privada és la que permetria una òptima convivència entre aquells individus que professen o practiquen opcions de consciència diferents. La laïcitat com a norma de respecte, estableix que l’ètica basada en els drets humans sigui el marc necessari i imprescindible perquè aquesta convivència sigui possible en l’esfera pública, de manera que s’impedeixi qualsevol tipus de privatització de la moral col·lectiva. En un sistema democràtic, cap col·lectiu particular organitzat pot, en nom d’un dogma preestablert, imposar o alterar el marc moral i / o ètic establert per unes institucions legítimament constituïdes. D’altra banda, el principi de laïcitat propugna la no discriminació entre opcions de consciència però, fonamentalment, l’eliminació de privilegis que suposin una asimetria en aquest dret que tot ciutadà ha de poder exercir. La garantia en els drets i deures de la ciutadania, mostrant-los iguals davant les institucions que els governen, és la millor inversió que una societat pot realitzar en pro de la cohesió social, un dels valors fonamentals per augmentar el benestar i el progrés de qualsevol societat i fer, una mica més possible, que els individus que la conformen, siguin ciutadans lliures. És la laïcitat, en definitiva, un criteri necessari en el pacte social que demana la pluralitat de la qual es compon la societat actual. Un pacte que es conforma sobre la base d’atribuir la categoria de ciutadà a tot individu que formi part de la nostra societat. La laïcitat és, doncs, la manifestació indiscutible de la igualtat entre individus que rebutja qualsevol discriminació per raó de creences o conviccions.”
Cullera Laica, desembre 2012