El 28 de gener de 1930, Primo de Rivera presentava la seua dimissió com a president de la dictadura al rei Alfons XIII. Set anys abans havia dirigit un cop d’Estat que, acceptat i beneït pel monarca, va presidir l’anomenat Directori Militar entre setembre del 1923 i fins a la data de la seua dimissió va ostentar el càrrec de President de ministres. No debades Primo va salvar a la seua.
Primo va aconseguir frenar la tempesta que queia sobre la monarquia i el seu sistema en plena descomposició, oferint una nova empenta a les elits espanyoles, però les seues acrobàcies polítiques -el setembre de 1924 va fundar la Unió Patriòtica (UP), un succedani de partit únic que pretenia ser de masses per a sostenir constitucionalment la dictadura-, va implantar un fantasiós corporativisme intervencionista descaradament propatronal i corrupte que va produir un fictici desenvolupament econòmic. Ara bé, l’absència d’una política fiscal que l’acompanyés va comportar el deteriorament irreversible de la Hisenda pública.
A les altures de l’estiu del 1928, la dictadura resultava inviable i un important sector de l’Exèrcit va començar a mostrar el seu descontent conspirant, la UP, que havia incorporat al seu si al més florit del caciquisme, es trobava inútil i desprestigiada, el projecte de acoblar la dictadura a un context constitucional havia fracassat estrepitosament i l’oposició política creixia a velocitat de vertigen, unint-se la intel·lectualitat gairebé al complet i que mitjançant el Pacte de Sant Sebastià, el 17 d’agost de 1930, al qual s’unirien més tard el PSOE i la UGT abandonant les seues piruetes de supervivència durant la dictadura, les forces opositores van acordar liquidar la monarquia i obrir pas a un sistema republicà.
Alfons XIII va passar la pilota calenta de formar govern a Dámaso Berenguer, cap militar de la casa reial, amb l’objectiu de retornar a l’ordre constitucional anterior. La corona no havia comprès que en permetre el cop d’Estat de Primo i la seua dictadura havia segellat el seu futur al de la mateixa dictadura. Tot i així, el seu projecte contemplava la convocatòria d’eleccions municipals amb l’esperança de que el caciquisme decantés la balança cap als monàrquics per a passar tot seguit a celebrar eleccions generals constituents. Tot un disbarat. I en prendria nota en el futur el caliu del franquisme per tirar endavant la tan -i falsa i- lloada transició cap al sistema democràtic: políticament no va arribar a través d’eleccions municipals i les localitats van entrar en període democràtic amb tot l’aparell franquista incòlume fins als comicis d’abril del 1979. Magnífica jugada.
Les eleccions municipals es van celebrar el diumenge 12 d’abril de 1931, després d’una intensa campanya electoral que va presentar els comicis com un veritable plebiscit: monarquia o república, i si bé és cert que van proliferar les maniobres caciquils aconseguint majoria de regidors monàrquics a nivell nacional, la veritat és que el triomf de l’aliança republicana va resultar aclaparador a les capitals provincials i les ciutats mitjanes i petites, com va ser el cas de Cullera on la candidatura republicana va polvoritzar a la monàrquica amb 2185 vots per 628.
Ara bé, els resultats generals, malgrat les filtracions del dia anterior, no es van oficialitzar fins al dia 13, dilluns, i l’endemà, jornada anterior a les festes patronals cullerenques, va córrer la notícia de que el rei havia abandonat Espanya -sense abdicar- i a Eibar s’havia proclamat la República i a ella l’havia seguit Jaca per passar a una cadena de proclamacions republicanes al llarg de la pell de bou.
L’entusiasme es va desfermar a Cullera i la banda de Santa Cecília, de tradició republicana, va sortir al carrer per celebrar la notícia. Els sons de la Marsellesa alternats amb els de l’himne de Riego es van passejar pels carrers corejats per una nombrosa munió que va acabar formant una manifestació espontània dirigint-se a la partida de Seniades, on s’havien congregat interventors, regidors i resta de republicans per celebrar l’èxit amb una paella amb crits de Visca la República! i similars.
L’eufòria, alimentada amb bones dosis de cassalla, va acabar transformant-se en una nova manifestació espontània que es va dirigir cap a la casa consistorial, unint-se al seu pas un bon nombre de persones, passant per la Canariera, la seu de la UP, i per la seu de la banda de l’Ateneu, considerada afí als monàrquics, tornant a interpretar la Marsellesa. Finalment, la riuada humana ben proveïda de banderes tricolors va desembocar davant de l’Ajuntament.
L’alcalde, Alfredo Cardona Rico, va rebre els manifestants tot i haver estat desbancat de l’alcaldia cridant Visca la República! per donar pas a un discurs autocomplaent explicant que malgrat les seues ganes de proclamar la República, que era allò que el poble desitjava, sent el seu servidor, i que disposava els poders per fer-ho, traspassaria els seus poders als republicans després de consultar amb la superioritat – el governador civil-, però suplicava paciència i que no interferiria en les celebracions públiques garantint que la força pública no intervindria mentre no s’alterés l’ordre.
Poc després va tornar a aparèixer al balcó consistorial anunciant que donava pas als republicans victoriosos, que van ocupar el balcó -astuta i dissimuladament, Alfredo va abandonar el lloc- estant Morell, el representant dels vencedors, qui va proclamar la República i a continuació va anunciar que es declarava dia festiu i també el següent. La munió va continuar amb l’aldarull amb una revetlla i un castell de focs d’artifici.
El dia 14, doncs, es podia llegir en un bàndol que a la festa no es permetrien disfresses, màscares ni antifaços, ni lluir vestimenta militar o religiosa i altres per evitar alteracions de l’ordre públic o ofenses gratuïtes. Això sí, cullerencs residents extra municipi també es van sumar a la proclamació, com van fer a París els fills de Lamberto Olivert i altres.
El dia 15, el cementiri de Cullera va veure nombroses tombes engalanades de flors que formaven els colors de la bandera republicana i el 27 d’abril, a Sucrona apareixia un poema del mateix Lamberto Olivert titulat “Festes al barri de Sant Antoni”, que deia així:
El barri de Sant Antoni, és i serà
per a l’honra de Cullera,
un barri republicà.
La República ha vingut
don Alfonso se n’anat
… acudiu a la revetlla
que ja no regna en Espanya
un rei que feia pena
S’iniciava un període d’esperança que va acabar ràpidament decapitat.
Ricard Camil Torres Fabra
Cullera Laica