per Javier Sádaba Garay & Ana María Vacas Rodríguez (Grup Pensament Laic)
S’adoctrina quan no es dona respir a algú per a pensar. És com ficar-li un xip en el cervell perquè absorbisca el que li diguen o manen. És un mode passiu d’assabentar-se del que succeïx i perdre així l’autonomia de ser un mateix.
L’educació, per contra, és la instrucció que posa petjades perquè un altre camine per si mateix. Els que vam nàixer just en els començaments o a la mitjania de la dictadura franquista sabem bé el que és adoctrinar. El nacionalcatolicisme ho invadia tot. Des de confessar-se setmanalment fins a cantar el Cara al Sol. No hi havia escletxes. No es podia respirar a gust fora d’uns límits fortament establits. Però per molt que s’estrenya el recinte, és possible trencar-lo. No pocs ho sabem per experiència. A poc a poc les creences imposades es van esvaint i la llibertat avança. Perquè no som simples màquines, sinó humans capaços de canviar, fins i tot allí on tot col·labora perquè no siguem nosaltres mateixos. És obvi que existixen graus d’obligada submissió.
En els nostres dies, per exemple, és molt distinta la situació d’una persona que viu en un llogaret remot d’un país ultra-religiós que una altra que es mou en una societat oberta. Es dirà que en esta suposadament oberta societat l’adoctrinament és més esquiu i sibil·lí. I que l’engany ens envolta com a bes de Judes. Però és possible traure el cap sense tirar la tovallola. I per a aconseguir-ho haurien de donar-se estes dos condicions: la primera és voler eixir d’unes creences que empresonen. Es tracta d’exercitar el que anomenem voluntat; esta no és cega, com sostenia el rondinaire de Schopenhauer, només que és costós greixar-la. En este punt vindria bé llegir el Discurs sobre la Servitud voluntària de La Boetie.
I en segon lloc, és decisiu estar en contacte amb gent que ajude a eixir de la gàbia. És un fet que si estàs en un cercle d’ideologia rígida acabaràs amb un cap de direcció única. Si estàs amb intel·ligents, aprendràs més ràpid. Si estàs amb imbècils, t’aniràs embajanint. I si estàs amb fatxendes se’t quedarà cara de fatxenda. El cercle, no obstant això, estreny però no ofega. I si algú pregunta com triar els amics adequats, li direm que és cosa seua. Més difícil és saber quant depenen les creences, i en quins casos, del nostre equipament cerebral. Ací la resposta la deixem en les ciències del cervell.
Un sistema de creences és un conjunt estable de pensaments considerats verdaders o certs, sense haver sigut objecte de comprovació empírica, que orienten la disposició a actuar. Des del punt de vista neurològic, són xarxes neuronals relativament estables, ja que es reforcen per repetició o per gran impacte emocional, per la qual cosa en ser poc plàstiques són esquives al canvi. Integren components de l’escorça prefrontal ventromedial (que implica donar valor de verdader o fals a alguna cosa amb aparent coherència), l’ínsula (que codifica el sentir intern de convicció), l’escorça cingulada anterior (implicada en el conflicte cognitiu i el biaix de confirmació) i el sistema límbic (principalment l’amígdala), la qual cosa els conferix alta càrrega emocional.
Dites creences s’adquirixen per experiència personal i per la influència de l’entorn, sobretot en les etapes d’edat primerenca, guiades per figures d’autoritat que al seu torn responen a l’ideari de cada societat en el seu moment.
Tenen funció adaptativa, ja que guien les disposicions i els comportaments que han sigut útils al llarg de l’evolució de la nostra espècie. Com a heurístic, permet que l’individu desenrotlle tasques més pragmàtiques en la societat que li correspon sense haver de deliberar a cada pas sobre la seua posició en el món.
Contribuïxen a la cohesió i pertinença al grup, la qual cosa afavorix la cooperació, les aliances i els acords. Constituïxen les bases primàries de les cosmovisions i de les ideologies que ens identifiquen amb els valors que creem millors en la nostra societat i ens predisposen a enfrontar-nos amb els quals no els compartixen.
Portats a nivell de projeccions mentals imaginàries sobre altres mons, conformen les mitologies i les religions. Les creences organitzen la resta dels pensaments a mode de paraigua o semi paradigmes que emparen el mode d’estar i interpretar l’entorn.
Atés que són pensaments adquirits sense molt de contrast i reflexió, són potents ferramentes per a la manipulació per part d’individus i elits poderoses que utilitzen enginyeria social. El poder establit es consolida millor sobre una base d’individus submisos que s’autocontrolen en haver assumit determinades creences. El que es diu el relat compartit creat ad hoc i difós pels mitjans de comunicació que a l’uníson dicten les clàusules que interessen al poder.
Si les creences es fixen en el cervell per impacte emocional -recordem-nos de la doctrina del Xoc o de les imatges manipulades de desgràcies alienes- i per reiteració, això és el que veiem en les notícies.
Si la veu és la del nostre grup, difícilment es discutix enfront de l’adversari. No hi ha objectivitat possible perquè les creences de pertinença a un grup són instintivament forts. Si el nostre grup és homogeni, les creences ho seran també; si el nostre entorn no ens brinda informació suficient i no deliberem sobre els biaixos, continuarem pensant el mateix de sempre. Si els que ens envolten no ens ajuden a reflexionar estimulant la crítica i estan distrets, serem presa de la idiotesa com ells.
Article publicat el 28 de juliol a l’Observatori del Laïcisme (Europa Laica).