L’Expressió de novembre de 2024, núm 396, publicava un article de Cullera Laica sobre Anticlericalisme i el Concordat de 1851.
Ara i ací volem a donar a conèixer l’article d’Eduardo Montagut. Font: L’Obrer. Publicat a l’Observatori del Laïcisme, 9 maig, de 2025, sobre el Concordat de 1953 publicat el 19 octubre 1953 al B. O. del E. Núm. 292.
La realitat d’una Espanya aïllada internacionalment va obligar a Franco a domesticar encara més a la Falange, al fet que deixara de tindre el monopoli de la visibilitat, i a emprendre canvis en la composició del Govern. En esta estratègia per a congraciar-se amb el món occidental, ja ficat en la Guerra Freda, passava, a més, per potenciar a l’Església, interessada a evitar qualsevol temptació totalitària del règim, via Falange, com va pretendre en el seu moment José Luis Arrese.
La presència de l’Església en la societat espanyola es va multiplicar encara més. Quasi es pot parlar, si se’ns permet la llicència, d’una verdadera “dècada prodigiosa” per a l’Església. L’acte cim d’est protagonisme, i amb una dimensió més enllà de les nostres fronteres, va ser la celebració del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona de l’any 1952.
L’Església, a més, va adquirir un protagonisme evident en l’educació, perquè, l’estat franquista, malgrat comptar amb una escola pública, va abdicar, en certa manera de l’educació, en considerar que no era responsabilitat de l’Estat garantir-la, sinó dels pares. El buit va ser aprofitat per l’Església, única organització amb poder per a establir una xarxa de centres educatius.
La iniciativa oficial per a posar en marxa les negociacions amb la finalitat de firmar un Concordat va partir de Franco. En 1951, el dictador va remetre una carta a Pius XII en la qual recordava al pontífex que en 1953 se celebraria el centenari de l’últim Concordat firmat entre Espanya i la Santa Seu, en temps d’Isabel II.
Franco constrenyia la firma perquè busca el reconeixement internacional enfront d’un Vaticà gens entusiasmat de posar en marxa unes negociacions, tenint en compte que ja havia aconseguit molts dels seus objectius amb els acords previs, i perquè temia que es generaren recels internacionals per firmar un tractat de tant de nivell amb un Estat encara aïllat per la seua connivència amb les potències feixistes. El resultat dels citats recels va ser que la negociació fou lenta i molt discreta. Al final, es va firmar el 27 d’agost de 1953, un poc abans dels acords entre Espanya i els Estats Units. Per Espanya els negociadors van ser Martín-Artajo, l’aposta en Exteriors de Franco per a l’època de la postguerra mundial i l’inici de la Guerra Freda, amb Ruiz-Giménez i Castiella com a ambaixadors. Per part vaticana el Concordat reflectia el posicionament més conservador del moment, arreplegant principis dels citats sectors, en la línia ideològica de personatges com el cardenal Ottaviani, que va arribar a afirmar que si hi havia una realitat indiscutible entre els principis generals del dret públic era aquella que es referia al fet que els governants d’un Estat compost quasi íntegrament per catòlics i, per això mateix, governat per catòlics, la legislació del país havia de tindre un sentit catòlic. En realitat, quasi havia d’estar pensant en Espanya.
Amb la firma del Concordat, Franco va aconseguir el primer èxit internacional després de la Segona Guerra Mundial, en un any clau per a la seua supervivència al capdavant del poder, i recolzat pels acords amb els Estats Units, encara que també cal assenyalar que l’exclusivitat catòlica generaria algunes tensions amb els nord-americans per la qüestió protestant. A més, es regulava el privilegi de presentació de bisbes a través d’un complex procés de seleccions i nomenaments entre Madrid i Roma, encara que els bisbes auxiliars serien designats per l’Església, unes figures que van anar adquirint protagonisme, donada la complexitat de les diòcesis, encara que convé no exagerar el suposat caràcter progressista dels bisbes auxiliars, però esta prerrogativa de la Sante Seu sí que va suposar una basa important per a mitigar el poder de l’Estat espanyol en la política de nomenaments de les jerarquies.
A canvi, l’Estat va reconéixer totes les concessions fetes anteriorment a l’Església amb algunes novetats. El llistat de concessions és el següent:
- Finançament públic i subvencions per a construccions i conservació del patrimoni, a més d’exempcions fiscals.
- Unitat religiosa i identificació de l’Estat amb la religió catòlica.
- Concessió d’estatus jurídic per a les ordres religioses.
- Competència de l’Església en els matrimonis. Obligatorietat de matrimonis canònics per als catòlics.
- Censura de llibres i materials escrits, radiofònics, musicals, teatrals i cinematogràfics.
- Dret a constituir Universitats.
- Dret a crear emissores de ràdio i publicació de periòdics i revistes.
- Protecció contra la intrusió policial sobre propietats de l’Església.
- Exempció del servici militar per al clergat.
- Necessitat de comptar amb l’aprovació de l’autoritat diocesana per a processar a un membre del clergat.
- Monopoli del culte públic menys en el Protectorat del Marroc.
- Monopoli de l’ensenyança religiosa a l’escola pública, encara que els xiquets d’altres confessions podien no cursar religió, no així els ateus, agnòstics o apòstates, perquè no es contemplaven estes realitats.
En tot cas, el Concordat acabaria xocant amb la lletra i l’esperit del Concili Vaticà II, però no es va modificar fins a la Transició, en els Acords de 1976 i 1979.
Cullera Laica, maig 2025